18.10.11

No hay que morir dos veces

Sota aquest curiós tiol, presentat a l'abril de 2009, Francisco González Ledesma rendeix homenatge, pel seu 25 aniversari, al seu entranyable inspector Méndez, incansable visitador de la Barcelona mes fosca i dura.

En aquest llibre es toquen temes que, segons l'autor, l'enerven i preocupen molt, la pederàstia, el terrorisme i l'assetjament sexual a l'entorn laboral, tot un repte pel nostre intrèpid inspector que posarà la seva vida en perill visitant les zones menys contaminades de la ciutat en el seu empeny per desfer el nus que li planteja el seu creador.

Francisco González Ledesma




Fill d’una modista de Poble Sec, va néixer a Barcelona l’any 1927. Diuen que als cinc anys ja explicava històries al pati de l’escola a canvi de berenar. Va marxar, molt jove, a Saragossa a casa d’una tia per estudiar a una escola religiosa, experiència de la que va deixar constància de les relacions cures-alumnes al seu llibre ‘Tiempo de Venganza’.

Torna a Barcelona al 1941 per continuar els estudis, sufragats per la tieta mentre es complís la màxima de que ho hi hagués cap suspens.

Mentre cursa estudis a l’ Institut Balmes ja comença a portar originals a l’editorial Molino, es tracten de guions d’historietes per l’editorial Bruguera i novel·les de l’oest que porta a un ritme d’una setmanal sota el pseudònim de Silver Kane, amb el que obté beneficis per pagar la carrera de dret i experiència.

Al 1948, amb només 21anys, obté el Premi Internacional de Novel·la amb ‘Sombras viejas’ però la censura no li permet publicar-ho per considerar-lo ‘rojo’ i ‘pornógrafo. Aquest ensurt va significar el seu silenci com a novel·lista i es va dedicar primer a l’advocacia i després al periodisme al ‘Correu Catalán’ i, durant 25 anys part d’ells com a redactor en cap, a la Vanguardia.

Les dues professions li van proporcionar un ample coneixement de la societat, els carrers, els polítics i les finances de la ciutat de Barcelona que va aprofitar per les seves futures novel·les.

Mentre ell continuava amb la seva prolífica producció d’historietes, en total va escriure uns 300 títols sota el pseudònim de Silver Kane.

Al temps lliure va escriure ‘Los napoleones’, que també va ser prohibida, ‘Las calles de nuestros padres’ i ‘Expediente Barcelona’ que només van poder ser publicades a la transició política a la democràcia.

Al 1984 va rebre el premi Planeta per ‘Crónica sentimental en rojo’, això i la traducció al francès de l’obra ‘Expediente Barcelona’ li van conferir popularitat i projecció internacional, fins el punt que les seves noves obres apareixen abans publicades al país veí que al nostre.

El comissari ‘Ricardo Méndez’ es el protagonista de les seves novel·les, el seu tarannà entre escèptic i professional segueix els cànons del relat criminal.

No hay que morir dos veces


Una nena que viu aïllada a una casa que rep masses visites, un home que accepta l’encàrrec de tornar a matar, una núvia que dispara al seu promès al mig del casament.
Tenen alguna cosa en comú aquests crims ?
Desprès d’aquest començament que ens treu l’alè totes les peces, proves i pistes ens conduiran pels carrers de Barcelona mitjançant aquesta novel·la apassionant que ens anirà descobrint l’ànima de l’assassí.
Només el comissari Méndez ens pot guiar per la vida i la mort, que conviuen a aquesta trama additiva, i convertir-se en un repte pel lector que descobrirà que la línia que les separa es mes prima del que sembla...

9.10.11

Un país que no llegeix

sota aquest títol es va publicar a El Períodico, el passat 26 de setembre, uns dies després de la seva visita a la nostre població, aquest article del Martí Gironell, molt interessant l'apreciació, no penseu ??

Un país que no llegeix


No estic d'acord amb aquesta frase que hem sentit milers de vegades. I no hi estic d'acord perqué no és veritat. A casa nostra s'ha fet un esforç en els últims anys per dissenyar plans de foments de la lectura. I han funcionat. La resposta ha sigut aclaparadora. La lectura potser sí que és un acte solitari com deia Gustave Flaubert, però al nostre país cada vegada més és un acte que es fa en companyia, compartit.
I bona prova d'això són els clubs de lectura. A Catalunya n'hi ha més de 400 repartits per tot el territori. Es converteixen en un espai de trobada, de conversa i diàleg, de reflexió, de diversió i tot a partir d'un llibre. Es creen nous lectors i s'evita que d'altres deixin de ser-ho. Fins i tot els anima a fer el pas i convertir-se en escriptors, ni que sigui de les seves memòries. Només per aquest exercici ja valen la pena aquestes trobades que es fan en unes biblioteques, autèntics temples de la lectura, que s'han modernitzat i han permès fer la cultura i els llibres més accessibles a tothom.
He tingut la sort d'anar a una bona colla de clubs i els asseguro que se n'aprèn molt de què volen i què busquen els lectors. Però si hi ha una ciutat que pot presumir de ser La Ciutat dels Clubs de Lectura, aquesta és el Prat de Llobregat. Té, aviat és dit, vint clubs de lectura diferents, ¡més de tres-centes persones atrapades per la literatura! N'hi ha per a tots els gustos. De literatura infantil, de novel·la històrica, de novel·la negra, de literatura i gastronomia, de novel·la hispanoamericana, de novel·les en anglès, per a nous parlants en català, per a persones grans, de llibres de creixement personal... n'hi ha per remenar i per triar.Com deia Joseph Conrad, l'autor escriu la meitat del llibre i el lector s'ha d'ocupar de l'altra meitat.
moltes gràcies Martí i moltes gràcies Feli per enviar la noticia...